Un LAMA passejava pel bosc amb el seu fidel deixeble quan va veure un lloc que aparentment era pobre y va decidir fer una visita.

Mentre caminava va explicar al deixeble la importància de les visites, també el conèixer a persones i les oportunitats d’aprenentatge que tenim d’aquestes experiències.

Quan van arribar al lloc va apreciar realment lo pobre que era, els habitants, una parella i tres fills, vestits amb robes brutes i velles, sense sabates i la casa feta amb fustes i cartons. Llavors el LAMA es va apropar al senyor i li va preguntar:

En aquest lloc no hi ha possibilitats de feina ni tampoc botigues, Com s’ho fa vostè i la seva família per sobreviure aquí?

El senyor va respondre: "Amic meu, nosaltres tenim una vaca que ens dona uns quants litres de llet cada dia".

Una part la venem o la canviem per altres aliments al poble veí i amb la resta fem formatge, mantega, etc.., per nosaltres i així es com anem vivint.

El LAMA va agrair la informació, va mirar el lloc per uns moments i desprès es va acomiadar i juntament amb l’aprenent va marxar.

A meitat camí, el LAMA es va dirigir al seu fidel deixeble i li va ordenar: "Busca la vaca, porta-la al barranc i l’empenys al fons".

El jove va mirar espantat al LAMA i li va qüestionar el fet perquè la vaca era l’únic mitjà de subsistència d’aquella família. Però en adonar-se que el LAMA no responia, va acomplir atemorit l’ordre i va empènyer la vaca al barranc on va morir. Aquesta escena li va quedar gravada a la memòria en el decurs dels anys següents.

Un dia, el jove va decidir deixar al seu mestre i tornar a aquell lloc per contar-ho tot a la família, demanar perdó i ajudar-los en lo que fora falta.

Així ho va fer, i a mesura que s’apropava al lloc el veia molt bonic, amb arbres florits, tot ple de cases, amb un cotxe al garatge de la casa mes gran i molts de nens jugant pels carrers.

El jove es va entristir, imaginant que aquella pobre família va haver de vendre el terreny per sobreviure, i quan va arribar el va rebre un senyor molt simpàtic. El jove va preguntar per la família que, quatre anys enrere, vivia allí. El senyor va respondre que continuaven vivint allí.

Sorprès, el jove va entrar corrents a la casa i va veure que era la mateixa família que havia visitat feia uns quants anys amb el LAMA i llavors va preguntar al senyor: Com ho heu fet per millorar aquest lloc i canviar la vida?

El senyor animat li va respondre: "Nosaltres  teníem una vaca, però un dia va caure al barranc i es va morir, aleshores no varem tenir mes remei que fer altres coses i desenvolupar altres habilitats  que no sabíem que teníem. Així hem aconseguit tot el que veuen els seus ulls... "

Tots nosaltres tenim una vaca que ens proporciona alguna cosa bàsica per sobreviure, i sense adonar-nos, convivim amb la rutina.

Ens fa dependents i el nostre mon es redueix a la vaca i al que produeix.

Cal descobrir quina es la nostra vaca

i tirar-la al barranc...

La Vaca

Explica l’historia que en certa ocasió el lleó, rei de la selva, estava molt angoixat per la quantitat de caçadors que perseguien als animals. I va decidir reunir un exercit per poder-se defensar. El primer que va trobar va ser un enorme i pesat elefant. Bon dia, rei de la selva, el va saludar.

Bon dia, benvolgut elefant, Vols formar part del meu exercit?, li va preguntar el lleó. Per descomptat, majestat, per descomptat. Tu seràs la nostra mes gran defensa. Com que ets gran i fort aniràs sempre al davant. I tots dos van continuar junts a la recerca de nous soldats. No van tardar gaire a trobar-se amb el llop. Aquest va saludar respectuosament. Bon dia, majestat.

Molt bon dia, llop. Estic preparant un exercit per a defensar-nos dels caçadors. Voldràs venir amb nosaltres?. L’elefant va mirar al lleó i li va preguntar: De que ens servirà un animal tant petit, comparat amb mi?. El rei de la selva, fent cas omís a les al·lusions del paquiderm, es va adreçar de nou al llop i va dir: Tu podries ser un soldat molt ferotge.

Sense cap recança el llop va acceptar i tots tres continuaren a la recerca de nous soldats. De cop es varen topar amb una mona cridanera i el lleó també la va convidar a formar part de les seves hostes. Perquè la vols, no crec que serveixi per a res?, preguntà el llop. Sempre seria bo distraure a l’enemic, va sentenciar el lleó. I afegí: Ningú ho farà millor que ella. Llavors tots quatre es van posar a caminar. El lleó ja començava apreciar que el seu exercit s’estava formant. De sobte, va aparèixer davant d’ells una atemorida llebre i un pobre burro que ni tant sols podia caminar. L’elefant i el llop es varen mirar, molt estranyats de que el lleó també es dirigís cap a ells. No voldrà reclutar-los, veritat?, van preguntar el llop i l’elefant al mateix temps. I es clar que vull reclutar-los!, va rugir el lleó. Per a que?, Preguntà el llop. No us adoneu que la llebre es un animal sempre atemorit, que sempre escapa a córrer fins el seu cau; i aquest pobre burro, està tant vell que no te força ni per carregar el seu propi pes. Aquest dos si que no ens ajudaran a res!, però el lleó els va reclutar.

Varen passar moltes llunes, i finalment va arribar el dia de la batalla. El burro, assegut a un punt avançat, va bramar ben fort, i avisà a tots de la proximitat de l’enemic. I la llebre, aprofitant la seva velocitat, va córrer portant missatges d’uns als altres. La mona cridanera distreia als caçadors saltant d’arbre a arbre, cridant com sols ella sabia fer. Mentre tant l’elefant apareixia com una tromba, amb tota la seva grandiositat, rebufant tons aguts, i darrera d’ell va aparèixer per un costat, el llop amb tota l’esquena electritzada i ensenyant els ullals, i per l’altre costat el lleó, rugint i sacsejant la seva cabellera. Davant de tot això, els atemorits caçadors  van fugir, deixant les armes i jurant que no tornarien mai mes a la selva.

El lleó va ser un veritable líder perquè va aconseguir treballar amb les  fortaleses dels membres del seu equip, tot i anant en contra dels que sols es concentraven en les debilitats dels demés. L’elefant veia molt petit al llop. Tots dos, elefant i llop, no veien cap utilitat a la mona i menys a la llebre i al burro vell.

Si aconseguíssim concentrar-nos mes en les qualitats i menys amb els defectes d’aquells que ens envolten, de ben segur que tindríem una vida mes agradable. Per contra, es molt mes habitual fer tot lo contrari, malauradament hi ha massa gent concentrada tant sols amb els aspectes mes desagradables dels altres.

I si no trobem qualitats als demés, caldrà preocupar-nos, però no per ells que de ben segur les tenen, sinó per nosaltres doncs possiblement ens haurem tornat tant negatius que ja no podem percebre tot lo bo que tenen.